Ara fa unes setmanes es van celebrar les més que esperades eleccions a la presidència de la FCF. D'esperades ho eren des de que fa un any, el fins aquells moments president Jordi Roche va presentar la dimisió.
En un principi i tal com va enunciar en el seu dia el aleshores vicepresident Ricardo Campoy, es convocarien els comicis només de plegar el dirigent dimisionari.
Com tothom sap però, les coses no van anar així. Campoy home que portava tota una vida a l'ombra dins la FCF, va veure que tenía el seu somni de ser president a tocar dels dits, va empassar-se les seves paraules hi va agafar la "poltrona" de la presidència. El "campoyisme" però, tenía data de caducitat, ja que volgués o no volgués aquesta primavera s' havien de convocar eleccions. La seva presidència, del tot legitima des d'una punt de vista legal, era un atemptat a l'ética i a la paraula donada.
Inclús durant un temps es va rumorejar en els mitjans de comunicació,, la possibilitat que es presentés a la reelecció, cosa que (per tranquilitats de tots) no va passar. Poder la vergonya s'ho impedía.
Finalment i desprès de diversos reagrupaments i fusions, tot va quedar resumit en dues candidatures :una encapçalada per l'empresari Jesús Farga i l'altre per el president del Santboià Jordi Casals.
Un món separàven les dues candidatures alhora d'enfocar els projectes de futur de la Federació.
Mentres que la del empresari era una aposta per canviar-ho tot, sense canviar res, una candidatura dels de sempre, dels que porten anys i panys gestionant la FCF amb l'obscurantisme i el servilisme per bandera. I amb personatges "invisibles" movent els fils i plens dels vicis del passat (llegeixis Joan Gaspart).
Per altra banda teniem la candidatura de Jordi Casals. Una candidatura plena de gent nova i també amb noves idees de gestió i amb dirigents de clubs de fútbol modestos.
Així les coses, tots els clubs de Catalunya, estàven cridats a les urnes, per exercir el seu dret a vot. Com tothom sap i contra tot pronostic Jordi Casals ha esdevingut el nou president, desprès de guanyar clarament a Farga. Casals va edificar la seva victòria fora de l'àrea metropolitana de Barcelona. El ja ex-president del Santboià, i tota la seva junta directiva ténen una tasca monumental davant seu.
A la FCF li cal obrir les finestres per tal que li toquin aires de modernitat, d'una vegada per totes. Roche ho va intentar però, en prou feines va poder obrir la finestra, al haver de pactar amb el omnipresent Fermín Casquete i cia.
Fería bé Casals, d'esquivar tan com pugui l'abraçada de l'os que ja prepara Joan Gaspart, que ràpidament ja s'ofert per fer de missatger entre el nou president i Villar...Tots sabem que aquests "oferiments" són regals enverinats de "l'amic" Gaspart, i que desprès en passa factura.
De la mateixa manera, també faria bé aquesta nova junta directiva de no obssesiona-se amb el tema de la selecció catalana. No ens enganyem, el tema de l'oficialitat ratlla l'imposible i l'utopía. N'estem farts de decepcións, i de vendre 'ns il.lusió.
Personalment, prefereixo una bona Copa Catalunya, ben organizada, i que engresqui en el públic, i que realment arribi a tindre atractiu.Com? No ho sé. Però amb els recents precedents, ja se sap el qué no s'ha de fer.
En definitiva, sembla que comença una nova época per la FCF, el temps i la gestió dels nous dirigents dirà en qué acaben totes aquests esperances de renovació que tenim dipositats en ells.
